Cada setmana un! què vos pareix?

[vicent el que roda]

LA LLUERNA
Hi havia una vegada una comunitat de lluernes que habitava l'interior d'un gegantí delixtu, un dels arbres més majestuosos i antics de Tailàndia. Cada nit, quan tot es tornava fosc i a penes s'escoltava el lleu murmurar d'un pròxim riu, totes les lluernes eixien de l'arbre per a mostrar al món les seues meravelloses llampades. Jugaven a fer figures amb les seues llums, ballant al so d'una música inventada per a crear un infinitat de centellejos lluminosos més resplendent que qualsevol espectacle de focs artificials.
Però entre totes les lluernes del delixtu hi havia una molt xicoteta a la que no li agradava eixir a volar.
- No, hui tampoc vull eixir a volar - deia tots els dies la xicoteta lluerna-. Aneu vosaltres que jo estic molt be ací en caseta.
Tant els seus pares com els seus iaios, germans i amics esperaven amb il·lusió l'arribada del fosquejar per a eixir de casa i brillar en la foscor. Es divertien tant que no comprenien per què la xicoteta lluerna no els volia acompanyar. Li insistien una vegada i una altra, però no hi havia manera de convéncer-la. La xicoteta lluerna sempre es negava.
-Què no vull eixir fora! -repetia una vegada i una altra-. Mira que sou pesats!
Tota la colònia de lluernes estava molt preocupada per la seua xicoteta companya.
-Hem de fer quelcom - es queixava sa mare-. No pot ser que sempre es quede sola en casa sense eixir amb nosaltres.
-No et preocupes, dona - la consolava el pare-. Ja veuràs com qualsevol dia d'estos ix a volar amb nosaltres.
Però els dies passaven i passaven i la xicoteta lluerna seguia tancada a la seua cambra
Una nit, quan totes les lluernes havien eixit a volar, la iaia de la xicoteta se li va acostar i li va preguntar amb molta delicadesa:
-Què és el que passa per què no vols vindre mai amb nosaltres a brillar en la foscor?
-És que no m'agrada volar-, va respondre la xicoteta lluerna.
-Però, per què no t'agrada volar ni mostrar la teua meravellosa llum? - va insistir la iaia lluerna.
-Perquè... -va explicar al fi la xicoteta lluerna-. És que per a què eixiré si mai podré brillar tant com la lluna. La lluna és gran, i molt brillant, i jo al seu costat no sóc res. Sóc tan diminuta que en comparació parec una simple espurneta. Per això sempre em quede en casa, perquè mai podré brillar tant com la lluna.
La iaia havia escoltat amb atenció les raons de la seua néta, i li va contestar:
-Ai, la meua xiqueta! hi ha una cosa de la lluna que hauries de saber Si almenys isqueres de tant en tant, ho hauries descobert, però com sempre et quedes en l'arbre, no ho saps.
-Què és el que he de saber i no sé? -va preguntar amb impaciència la xicoteta lluerna.
-Has de saber que la lluna no té la mateixa llum totes les nits - li va contestar la iaia-. La lluna és tan variable que cada dia és diferent. Hi ha dies en què és gran i majestuosa com una pilota, i brilla sense parar en el cel. Però hi ha altres dies en què s'amaga, el seu brillantor desapareix i el món es queda completament a fosques.
-De veres hi ha nits en què la lluna no ix?- va preguntar sorpresa la xicoteta lluerna.
-Així és -li va confirmar la iaia. La lluna és molt canviant. A vegades creix i a vegades es fa xicoteta. Hi ha nits en què és gran i roja i altres en què desapareix darrere dels núvols. En canvi tu, la meua xiqueta, sempre brillaràs amb la mateixa força i sempre ho faràs amb la teua pròpia llum.
La xicoteta lluerna estava sorpresa davant de tal descobriment. Mai s'havia imaginat que la lluna poguera canviar i que brillara o s'amagara segons els dies.
I a partir d'aquell dia, la xicoteta lluerna va decidir eixir a volar i a ballar amb la seua família i els seus amics. Així va ser com la nostra xicoteta amigueta va aprendre que cada un té les seues qualitats i, per tant, cada un ha de brillar amb la seua pròpia llum

[Antoni Navarro]

Em sembla perfecte Vicent, encara que tal vegada hauriem d'organitzar una miqueta els fluxos de contes, no siga que ara els pegue a tots per pujar un cada dia. El que podríem fer és el primer que dilluns de cada setmana puja un l'acceptem i la resta l'hem de comentar o explicar com i quan l'hem utitlitzat en les nostres classes. Algunes pràctiques podrien ser les següents:

- Contar-lo als nostres alumnes i explicar què els ha semblat.
- Dramatitzar-lo amb alguna activitat pràctica.
- Aplicar alguna de les tècniques que anem utilitzant en el taller d'animació lectora com per exemple el KAMISHIBAI per a la qual cosa l'haurem de seqüenciar en imatges que després il·lustrarem, o preparar alguna tècnica amb DANSA-EXPRESSIÓ CORPORAL com fèrem amb la dansa africana, o treballar l'animació lectora amb OBJECTES-CAIXES-MALETES.

Ànims!!!

[Antoni Navarro]

DILLUNS 24-11-08 (conte 2)
La granota i la serp

Una granoteta botava pel camp, feliç d'haver deixat de ser cabut, quan es va trobar amb un serp molt estrany que s'arrossegava pel pis. Al principi es va espantar molt, perquè mai en la seua curta vida terrestre havia vist un cuc tan llarg i tan gros. A més, el soroll que feia en ficar i traure la llengua de la seua boca era com per a posar-li la pell de gallina a qualsevol granota. Es tractava, en veritat, d'una bestiola rara, però tenia, això sí, els colors més bells que la granoteta havia vist mai. Este vistós colorit va alegrar immensament a la granota i li va fer abandonar d'un moment a un altre els seus temors. Va ser així com es va acostar i li va parlar.
– Hola! –va dir la granota, amb el to de veu més natural i selvàtic que va trobar–. Qui eres tu? Què fas arrossegant-te pel pis?
– Sóc una serp – va contestar la serp, amb una veu plena de xiulits, com si l'aire se li escapara sense control per entre les dents– les serps caminem així.
– Vols que t'ensenye?
– Sí, sí! –va exclamar la granota, impulsant-se cap amunt amb els seus dos llarguíssimes potes posteriors, en senyal d'alegria la serp li va donar llavors unes quantes classes del secret art d'arrossegar-se pel pis, en el que cap granota s'havia aventurat fins llavors. Després d'un parell d'hores d'intents fallits, en els que la granota va engolir terra per muntons i va acabar amb el cap en el sòl i les seues llargues potes agitant-se en el aire, va poder per fi avançar alguns metres, encara que de forma prou còmica.
– Ara jo vull ensenyar-te a botar. T'agradaria? –li va preguntar la granota a la seua nova amiga.
– Encantada! –va respondre la serp, fent remolins en el sòl, de l'emoció. I la granota li va ensenyar llavors a la serp el difícil art de caminar botant, en el que cap serp s'havia aventurat fins llavors. Per a la serp va ser tan difícil aprendre a botar com per a la granota aprendre a arrossegar-se pel pis. Van ser precises més de dues hores perquè la serp poguera desapegar del sòl per complet el seu llarguíssim cos. A la fi ho va aconseguir, però es veia tan graciosa quan s'elevava, i xapotejava tan fortament entre el fang després de cada bot, que les dos amigues no podien menys que riure a carcallades.

Així van passar tot el matí, divertint-se com a xiquets i burlant-se amistosament l'una de l'altra. I hagueren seguit tot el dia si els seus respectius estómacs no hagueren començat a cruixir, recordant-los que era hora de menjar.
– Ens veiem demà a la mateixa hora! – van dir en acomiadar-se.
– Hola mare, mira el que he aprés a fer! –va cridar la granoteta al entrar a sa casa. I immediatament es va posar a arrossegar-se pel pis, orgullosa del que havia aprés.
– Qui t´ha ensenyat a fer això? – va cridar la mare granota furiosa, tan furiosa que la granoteta va quedar paralitzada de l'esglai.
– Una petita serp de colors que vaig conéixer este matí – va contestar atemorida la granoteta.
– No saps que la família serp i la família granota som enemigues? –va continuar tronant mamà granota –. Et prohibisc terminantment que et tornes a veure amb eixa serpeta. – Per què?
– Perquè les serps no ens agraden, i punt. Són verinoses i malvades. A més, ens tenen odi.
– Però si la serpeta no m'odia. Va replicar la granota, amb llàgrimes en els ulls.
– No saps el que dius. I deixa ja de queixar-te, ja està bé?
La granoteta no va provar ni una sola de les delicioses mosques que la seua mare li tenia per a l'esmorzar. Se li havia llevat la fam i no entenia per què. (El que passava era que estava trista i no ho sabia).
Quan la serpeta va arribar a sa casa, li va ocórrer quelcom semblant.
– Qui t’ha ensenyant a botar d'eixa manera tan ridícula? –li va preguntar la seua mare, alçant-se en la cua de la ràbia.
– Una granoteta graciosíssima que vaig conéixer este matí.
– Les granotes i les serps no poden caminar juntes! Quina vergonya! La pròxima vegada que et trobes amb eixa granota, mata-la i te la menges!
– Per què? – va preguntar la serpeta, aterrida.
- Perquè les serps sempre han matat i s'han menjat a les granotes. Així ha sigut i ha de continuar sent sempre.
Ni falta fa dir com es va sentir la serpeta de només imaginar-se matant a la seua amiga i després menjant-se la. L'endemà, a l'hora de la cita, la granota i la serp no es van saludar. Es van mantindre allunyades una de l'altra, mirant-se amb desconfiança i recel, encara que amb una profunda tristor al cor. I així ha continuat sent des d'aleshores.

Conte de tradició africana

[vicent el que roda]

"La granota i la serp". Quelcom em diu que les coses podien haver sigut diferents.I encara estem a temps

[vicent el que roda]

!Una mini història de lluernes!
Conta la llegenda que una vegada una serp va començar a perseguir a una lluerna. Esta fugia ràpid amb por de la feroç predadora i la serp al mateix temps no desistia. Va fugir un dia i ella la seguia, dos dies i la seguia... Al tercer dia, ja sense forces, la lluerna va parar i li va dir a la serp:
- Puc fer-te tres preguntes?
- No acostume donar este precedent a ningú però com et vaig a devorar, pots preguntar va contestar la serp...!!
- Pertanc a la teua cadena alimentària? va preguntar la lluerna
- No, va contestar la serp...!!!
- Jo et vaig fer algun mal? va dir la lluerna
- No, va tornar a respondre la serp.
- Llavors, per què vols acabar amb mi?
- Perquè no suporte veure't brillar...!!!

[Susu Benítez]

Hoy día 1 de Diciembre os voy a contar una historia del Mula Nasrudin, ya que esta semana intentare mentir y fabular en voz alta: Nasrudín subió a un árbol para aserrar una rama. Alguien que pasaba, al ver cómo lo estaba haciendo, le avisó:

-¡Cuidado! Está mal sentado en la punta de la rama... Se irá abajo con ella cuando la corte.

-¿Piensa que soy un necio que deba creerlo? ¿O es usted un vidente que pueda predecir el futuro? -preguntó Nasrudín.

Sin embargo, poco después, como siguiera aserrando, la rama cedió y Nasrudín terminó en el suelo. Entonces corrió tras el otro hombre hasta alcanzarlo:

-¡Su predicción se ha cumplido! Ahora dígame: ¿Cómo moriré?

Por más que el hombre insistió, no pudo disuadir a Nasrudín de que no era un vidente. Por fin, ya exasperado le gritó:

-¡Por mí podrías morirte ahora mismo!

Apenas oyó estas palabras, Nasrudín cayó al suelo y se quedó inmóvil. Cuando lo encontraron sus vecinos lo depositaron en un féretro. Mientras marchaban hacia el cementerio, empezaron a discutir acerca de cuál era el camino más corto. Nasrudín perdió la paciencia y, asomando su cabeza fuera del ataúd, dijo:

-Cuando estaba vivo solía tomar por la izquierda; es el camino más rápido.

[Yolanda]

En una vieja casa, de un viejo pueblito, del país de los cuentos perdidos, estaba una vieja dama, escribiendo a la luz de una vieja lámpara.
Escribía las viejas palabras con que empiezan los cuentos: "Había una vez...."
Llenó páginas con historias, viejas como el tiempo, donde el bien vence al mal, la princesa se enamora del príncipe, el amor triunfa.
Un duende preguntó:
- ¿Te cansas de contar historias viejas?
La dama respondió:
- No puedo cansarme, cada mañana hay niños nuevos, con nuevos sueños, buscando mis palabras viejas como si fueran nuevas para aprender de ellas.

[Antoni Navarro]

Quin conte millor per a aquesta primara setmana de gener de 2009 que un sobre els reis mags i la multiculturalitat. Doncs estem d'enhorabona perquè el nostre amic Paco Tejedo va escriure un conte hiperbreu que ha guanyat un concurs i vol compartir-lo amb nosaltres. Ací va:

INMIGRANTES
Melchor y Gaspar se afanan en lustrar el oropel de sus pomposas coronas; Baltasar, con cierto orgullo, se prueba ante el espejo su turbante de tafetán, ornado con una pluma de pavo real. En los percheros de pie, las túnicas y las capas ostentan el esplendor de los rasos de seda recamada de falsos hilos de oro y plata. Se vislumbran brocados con remates de turquesas y topacios de bisutería; es el boato que se exige a los disfraces adquiridos por el Ayuntamiento de la ciudad.
Por unanimidad de los votos de los concejales, los Reyes, este año, son diferentes.
El que hace de Melchor, ecuatoriano con papeles, peón de albañil, no necesita maquillarse para tener un bronceado que le haga parecer asiático. Mientras se coloca la barba blanca piensa cómo se las va a arreglar para pagar las letras del coche y el alquiler del piso. Si en la arqueta donde lleva el oro hubiera monedas auténticas y no de chocolate envueltas en papel dorado, tal vez podría solucionar la crisis que arrastra desde la llegada del euro. Cuando se coloca majestuoso la capa llega a la conclusión de que los Reyes Magos son un cuento chino y que por eso vienen del lejano oriente.
Gaspar, lampiño y rubio, es ciudadano comunitario, de cara blanca, aunque su barba es negra. Lleva el incienso. Huele muy bien, pero es eso, humo, como el trabajo provisional que ahora tiene en el campo. Él quisiera un empleo fijo, pero eso es un sueño, humo también.
Al senegalés que hace de Baltasar, no le hace falta disfrazarse de negro; lo es. En la bandejita donde se supone que va la mirra, no le han puesto nada. El Concejal que lo ha contratado no tiene ni idea de que la mirra es una resina en forma de lágrima de color rojo de la que se extrae un bálsamo y un perfume muy apreciado. Baltasar va triste porque recuerda el mal trago que pasó cuando estuvo a punto de perecer ahogado al naufragar la patera a cien metros de la costa de Tenerife. Pero de repente la cara le cambia y sonríe, porque hoy le van a pagar ciento cincuenta euros por hacer de negro; como si eso para él fuera difícil. Con ciento cincuenta euros – en Senegal necesitaba trabajar casi un mes para ganarlos – se siente importante, vamos un rey, el Rey Baltasar.

Y es que en “Occidente”, los Reyes Magos de “Oriente”, a la fuerza son siempre inmigrantes.

7-01-2009 El conte és de Paco Tejedo
Finalista del XII Concurso Cuentos Hiperbreves "Todos somos diferentes". Madrid 2008

[Teresa Ibàñez]

28.01.09 CONTES ENCADENATS

"Les tres Maries"
Un conte de tradició popular que ha arreplegat Maria Teresa Ibáñez de les històries familiars en el seu poble d'Alfara d'Algímia. El conte parteix de la història religiosa del Quem queritis cristianocule (Què busqueu cristianetes?) que pren com a estructura inicial el viatge de les tres Maries per veure si Jesucrist ha resucitat i després evoluciona cap a un conte encadenat de tradició popular.

Per la muntanyeta
baixaven tres maries,
totes plenes de dolor.
Anaven de temple en temple,
buscant al nostre senyor.

Allí baix l'encontrareu
collint roses i clavells,
per a adornar la capella
del Santíssim Sacrament.

Els peus li toquen en l'aigua
i les mans sobre la creu.
Tres llançades li pegaren,
tot el cos li traspassaren.

Allà en la baixadeta
hi ha una fonteta de sang.
- Qui se l'haurà begut?
- El bouet se l'haurà begut.
- On estarà el bouet?
- A llaurar se n'haurà anat!
- On està lo que ha llaurat?
- La gallina ho ha escarbat!
- On estarà la gallina?
- A pondre se n'haurà anat!
- On està el que ha pongut?
- L'agüeleta s'ho ha endut!
- On estarà l'agüeleta?
- A filar se n'haurà anat!
- On està el que ha filat?
- Al teixidor li ho ha donat!
- On està el que ha teixit?
- En el cul de la caixa, està cosit!!!

- El tema de les 3 Maries en la tradició pupular.
-